Mare Joaquima Valls, Priora del

MONASTERY  OF MARY MOTHER OF GOD

Carmelite Nuns

P.O.Box 361 JUJA FARM

01001 KALIMONI

KENYA                                                 9 de maig del 2008

Em dirigeixo als fills de Tous i si em fos possible ho faria també als d’Igualada, on hi vaig rebre molt de bé, especialment al col.legi de la Divina Pastora. Alguns recordareu la Joaquima Valls de cal Banyot, aquella nena tremenda i enjogassada i adolescent, no massa formal; però altres, ja més, a la noia formal tant dedicada a les coses de l’Església. ¡Que estimada em vaig sentir de tots!  I més per Jesús que entre els setze i els disset anys ja em va dir que em volia per a ell. Fins els vint-i-dos anys vaig viure contenta entre els fills del meu poble, esperant realitzar la meva vocació. Finalment el dia tretze de Maig del mil nou-cents quaranta quatre, se m’obrien les portes del Carmel a Barcelona a on he passat molts anys, fent-me tota per a la comunitat i vivint els alts i baixos que comporta tota vida en l’estat que sigui. No vull pas entrar en detalls, però sí que us puc dir que no tornaria enrera, ni canviaria la meva vida per una altra. Encara que estigui tant lluny de la meva estimada terra, puc dir que sóc feliç amb el meu Déu i les germanes kenyanes.

Potser us preguntareu perquè vaig anar a parar a Valls, al Monestir de la Presentació. Doncs senzillament, per manca de personal en què ens trobàvem les comunitats. Un dia de Febrer del 1978 moria la germana que durant molts anys havia exercit el càrrec de priora de dita comunitat i aquesta va sentir la necessitat d’ajuda que demanà a la nostra Federació de Catalunya, i després de pensar-ho i parlar-ho molt em van demanar si jo les volia anar a ajudar ja que ja hi havia estat dues temporades prestant serveis i elles ja em coneixien. Com que va ser cosa dels superiors vaig dir que sí però per ésser, simplement una ajuda. Però què són les coses; als pocs dies celebraven Capítol Triennal i m’elegiren Priora, responsabilitat que no havia tingut mai però tenia germanes i sobretot Déu, en qui podia confiar. Perdoneu tanta història però ara aniré per l’origen d’on ve la Fundació.

Van passar alguns anys i cap vocació trucava a les portes i algú ens va aconsellar que demanéssim vocacions africanes, cosa que ja havien fet en altres llocs, concretament de Kenya, ¿podrien ésser un reclam per a les d’aquí?.  Ens va costar decidir-nos per la raó de la formació car només sabíem els nostres idiomes però a la fi ens decidírem i demanàrem a un sacerdot missioner que si coneixia alguna noia amb vocació que volgués venir a Espanya ens hi posés en relació; i així va ser.

Un cop enteses amb ella i havent fet els tràmits deguts ens arribava a l’aeroport de Barcelona una noia de vint anys: Jacinta Nduku. Era el dia vint de setembre del 1992. Després en van venir d’altres, però ara em referiré a ella sola ja que és la meva companya en la Fundació.

Ella sabrà en el seu interior si li va costar molt o poc l’adaptació però sí que us puc dir que de moment ja la vam veure intel.ligent i tenia bons estudis. A més, tractant íntimament ja vaig comprendre que tenia ideals no gens comuns. Tots tenim defectes però la gràcia de Déu treballa en nosaltres.

En les poques visites que feu a la seva pàtria va tenir relació amb vàries noies que mostraven desig d’ésser religioses - cal tenir en compte que ella havia treballat molt en la seva parròquia - ¿és per aquest tracte que va néixer en el seu cor el desig de fundar ja que en la seva terra hi havia poques institucions contemplatives? El fet és que el desig de fundar va fer un niu en el seu cor que no es va desfer.

Després d’una llarga temporada a causa d’una forta caiguda i ruptura de fèmur, he deixat aquesta relació de fets ja que no em trobava en condicions d’escriure...

Continuem amb la Fundació. La comunitat s’ho prengué molt seriosament i un cop fets els tràmits amb les diòcesis de Kenya i la Santa Seu, s’anomenaren les germanes convenients però de moment es decidí que hi anessin dues per prendre vistes i fer els tràmits convenients. Es decidí que hi anessin les germanes Joaquima i Jacinta. De fet marxarem de Barcelona el 31 de Març per aterrar a Kenya el dia 1 d’Abril del 2005. Seria llarg de fer una relació massa detallada, encara que pot ser bonic. Providencialment se’ns van obrir les portes del Arquebisbat de Nairobi però calgué esperar per vàries circumstàncies. Ens hostatjaren al monestir de les nostres germanes de Machakos on hi passarem més o menys uns tres mesos. Quan ja ens semblà que no havíem d’esperar més, car a més del temps que passava ja teníem 2 candidates;  un amic del rector que estava a fora de Kenya en aquells dies, ens ajudà a buscar un lloc de lloguer per esperar el que el Senyor ens anava preparant. Cal saber que l’Arquebisbe Noingix (?) de Nairobi ens havia posat sota la protecció del missioner-rector de la parròquia de Juja Farm que es prengué la cosa tan seriosament i com vinguda de Déu, que realment fins ara s’ha portat amb nosaltres com un enviat de Déu. Ell ens va procurar un tros de terreny de la parròquia a on es va tenir l’interès d’edificar el més petita possible una caseta amb cabuda d’unes 10 persones que és el lloc on habitem actualment, no 10 sinó 12 i a voltes quan es tracte de fer una experiència de la nostra vida som més i no hi cabem.

Quina és la nostra necessitat actual? Tenir un monestir o part del monestir perquè ens dol, apart de que estem tan justes, no poder admetre les joves que truquen a la nostra porta. Kenya és lloc de vocacions i cal acollir-les i promocionar-les, per això hi hem vingut i perquè estimem Àfrica.

No pretenem fer el monestir d’un cop. Com que els planells estan fets per blocs, no podem fer-ho d’altre manera; ho farem per blocs i segons les ajudes que tinguem. Ara ens interessa el de les habitacions de les germanes i és per això que parem la ma de la vostra caritat. Déu i el temps ja ens aniran dient com es fa tot el demés.

De moment tenim construïda la valla que tanca tot el terreny i ara hem començat els fonaments del lloc esmentat.  L’acabarem? Amb els pocs mitjans que tenim, no. Però si ens hi podeu ajudar potser que sí perquè diuen que molts grans fan graner.

Us poso unes quantes fotos perquè vegeu la comunitat actual; part del que està construït; dibuix d’ordinador que vol ser més o menys el monestir acabat; el terreny, més que decoració, serà  cultiu; i la foto dels preus que ha quedat fosca però quelcom es veu.

Comptant més o menys amb el canvi de moneda venen a ser el total d’uns nou-cents mil euros, això tot el monestir, no la part que he mencionat que volem construir de més immediat: això també està en la llista de blocs.

Als meus ja quasi 87 anys espero haver sigut prou clara per fer-vos veure el nostre cas i els nostres anhels de fer Església allà on sigui.